Una nansa feta pel pinedenc Oleguer Massaguer s'exposa a la mostra 'Nanses i pescadors' de Torroella de Montgrí
La mostra es pot veure al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i és una exposició sobre cistelleria del mar que aplega peces d'arreu de Catalunya. En el cas concret de la nansa pinedenca, és una peça que serveix per a pescar 'rogerets' i és una rèplica de la que feia un pescador pinedenc, conegut com en Josep de la Ramona. La mostra es podrà veure dins el 2 de setembre.
L’exposició Nanses i pescadors recull els diversos tipus de nanses fetes amb la tècnica del teixit de malla triangular elaborades al litoral mediterrani. L'exposició mostra plafons, fotografies i peces, podrà conèixer i tocar els diferents materials naturals (canya, branca d’olivera, tamariu…), entendre per a quin tipus d’espècie estava concebuda cada nansa i conèixer els testimonis dels qui les feien.
La nansa és un tipus d’ormeig de pesca que funciona com a trampa, un parany en forma de campana fet tradicionalment amb matèria primera com jonc, canya, branca d’olivera o d’altres espècies vegetals. La seva forma permet atrapar i no deixar sortir diferents tipus de peix, de molusc i de marisc. A l’interior s’hi posa l’esquer, normalment peix blau, que serveix per atraure la captura.
Preservar aquesta tradició de l’oblit no té valor només per poder gaudir del record o de la bellesa de les peces quan fem una mirada cap al passat; també té valor perquè és una finestra des de la qual podem imaginar el futur. Aquest art de fer nanses, a més de servir per a la pesca, també pot ser font d’inspiració per a creadors de noves formes i construccions en àmbits tan diversos com l’arquitectura, l’enginyeria, la biologia o les arts plàstiques.
LA PESCA AMB NANSES TRADICIONALS DE JONC
Text d'Oleguer Massaguer i Cassola
La tècnica de pescar amb paranys es remunta a la prehistòria, on, aquells caçadors-recol·lectors ja teixien vegetals que ells mateixos collien per elaborar trampes per capturar peixos. Al llarg de la història, la tècnica de teixit de les nanses de pesca ha canviat ben poc i, tal com tenim documentat en algun mosaic romà, la tècnica que ens ocupa de malla triangular ja existia al s. III d. C.
L’ofici de nanser, com la resta dels oficis de mar, ha estat del tot sacrificat. De matinada i fins a migdia, la seva feina consistia en anar a llevar les nanses i portar el peix en terra per poder ser venut a plaça. A la tarda, tal i com expliquen els vells nansers, tocava la cadira, és a dir, preparar les nanses per la nova temporada. Però també reparar aquelles que s’havien fet malbé, netejar-les a cops de grapats de sorra de mar, anar a collir el magraner bord o el castanyer que utilitzarien per fer diverses peces de les nanses, com eren els tampanys, nansets o vergues, etc.
Per norma general, els nansers dedicaven uns 9 mesos a l’any a pescar amb nanses, de febrer a octubre, i la resta de mesos, els destinaven a la pesca amb sardinals o palangres.
Els mesos que no pescaven amb nanses eren els mesos de temporals, ja que les nanses requereixen ser llevades cada dia per extreure’n el peix viu, i, a causa de la mala mar, no sempre podien varar les barques des de la platja. Eren aquests mesos els que pescaven amb les xarxes de sardinals i els palangres. Aquests tipus de pesca la podien desenvolupar amb els mateixos homes que la pesca amb nanses, el patró i dos o tres remitgers, així com també amb la mateixa embarcació, bastiments entre 5 i 7 metres d’eslora, dites barques nanseres.
Era una pesca familiar on pares i fills pescaven i feien les nanses, i les germanes i dones, venien el peix. Aquesta endogàmia feia que l’aprenentatge de fer les nanses es transmetés de pares a fills, fet que determinava unes característiques pròpies a les nanses que elaboraven. Així doncs, a ulls de qui hi entenia, veient una nansa podien determinar quina família de nansers l’havia fet. La determinació dels nansers per fer nanses perfectes, simètriques, era evident. Eren doncs, una senya de la família, un orgull. Per altra banda, era ben sabut que si alguna nansa, en alguna ocasió, no havia quedat tal i com esperaven, no representava un problema a l’hora de pescar, tot el contrari, són molts els nansers que expliquen l’anècdota d’aquella nansa tant lletja i boteruda que va fer les millors pesqueres de la temporada.
Tal com hem dit, les nanses les feien els propis nansers. Normalment, la feina es distribuïa de manera que semblava una cadena de muntatge, tot i l’artesania de l’ofici. Els qui eren novells en l’art de les nanses, que acostumaven a ser els fills dels patrons, feien els bucs, part acampanada de la nansa, i els més experimentats, els patrons, feien els afassos, la part amb forma d’embut. Aquesta peça, com que era per on entraven els peixos, requeria de certa traça i experiència per realitzar-la. Com que és l’afàs que mata el peix, s’escollien aquelles tiges de joncs més fines, ja que, tal hi com molts nansers repetien,la finor mata el peix.
Les zones de pesca de les nanses es podrien dividir en la pesca d’en terra i la pesca d’en fora. La pesca d’en terra es destinava a la captura d’espècies com les sípies, pops, orades, mabres, llisses, llobarros, rogers, etc., és a dir, totes aquelles espècies que habiten fons sorrencs i fangosos, a profunditats no superiors a 10 braces (uns 16 metres). Aquestes nanses tenien una alçada no superior a 100 cm. i una amplada d’uns 85 cm. Depenent de l’espècie que es pretenia capturar, el que variava era l’amplada de la malla triangular del cos de la nansa. Així doncs, les de malla més petita, les cegues, es construïen per pescar rogers de fang, i les de malla més ample es destinaven a la pesca de llisses. Aquestes darreres, degut a la força al nedar de les llisses, s’escollien els jonc més gruixuts per elaborar-les.
Les nanses d’en fora es destinaven principalment a la captura d’espècies que habiten fons de roca i grapissar, com són la xucla, besucs, pagells, mòlleres, escórpores, congres, llagostes, etc. Eren zones amb profunditats compreses entre les 25 i 62 braces (uns 40 i 100 metres.). Eren nanses amb una alçada d’uns 110 cm i una amplada d’uns 95 cm. D’aquestes nanses en trobem amb dos mides diferents de malla. Les de malla petita, les xucleres, es destinaven principalment a la pesca de la xucla, una espècie que pel volum de captures i el preu assequible permetia cobrir les necessitats dels clients. Aquestes mateixes nanses, es destinaven, al cap d’un mes de ser estrenades, també a pescar damunt dels fons de roca on també podien capturar les espècies de major valor comercial com són les escórpores, mòlleres i llagostes. En determinades poblacions, aquestes nanses es feien amb una malla més ample i es destinaven, des d’un inici, a la pesca d’aquestes espècies més valorades, rebent el nom de nanses, pagelleres o besugueres.
D’una mida intermèdia a les tipologies de nanses exposades, trobaríem les nanses bogueres, nanses que es van deixar d’utilitzar a partir de la dècada de 1930. Aquestes nanses tenien la particularitat que no es calaven damunt del fons del mar, sinó que es deixaven penjades a mitges aigües, zona per on les moles de boga es movien. Per atreure aquesta espècie, s’escaven amb unes boles de pasta fetes a partir d’aixafar peix confit i farina, amb l’ajuda d’uns grans morters de pedra. Són aquests morters els que encara es conserven a les antigues cases de pescadors, essent testimoni de l’antiga pesca de la boga amb nanses.
A partir de la dècada de 1970 el plàstic també va fer acte de presència al món dels nansers. Primerament amb el que es va anomenar jonc de plàstic, consistent en unes tires de plàstic d’unes dimensions i color semblant al jonc natural. Aquest material però, no va canviar la manera de fer les nanses, així que el tramat de la malla triangular tradicional es va seguir practicant. Posteriorment, va aparèixer la malla de plàstic, i aquest cop si que la tècnica constructiva tradicional es va substituir per una estructura de tires d’acer i revestida de la malla de plàstic. Tot i l’ús de les nanses de plàstic, l’experiència dels nansers va demostrar que per a la captura de peix, les nanses de jonc eren més efectives, no passava el mateix amb la pesca de cefalòpodes i crustacis, espècies no tant exigents amb el tipus de material.
Amb l’aparició de les xarxes de niló, molts nansers van substituir les nanses de jonc pels tresmalls de niló, que, a diferència dels de cotó, permetien pescar damunt els fons de roca sense esquinçar-se. L’arribada d’aquest nou material juntament amb la davallada de les captures van ser els motius principals de la desaparició de les nanses de jonc tradicional a inici de la dècada de 1980. Aquest fet va representar, no només la fi d’una modalitat de pesca del tot sostenible que permetia retornar al mar amb vida aquells individus immadurs o sense valor comercial, sinó el final d’una llarguíssima tradició de l’art l’elaboració de les nanses de jonc, juntament amb els coneixements adquirits al llarg de generacions pel que fa a l’ús de materials vegetals en el medi marí.
